dimecres, 3 d’agost del 2011

Hostes vingueren, que de casa ens tragueren

Campanar i Castell de Sant Mori, al costat,
ara allotjament rural

Llegeixo a l’Avui, més amb emprenyament que amb sorpresa –perquè, de fet, ja fa temps que dura la broma–, que, en acompliment de la sentència inapel·lable dictada el 16 de juny passat  pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, les campanes de l’església de Sant Mori (Alt Empordà) deixaran de tocar entre les 12 de la nit i les vuit del matí. Per què? Doncs perquè el TSJC ha donat la raó al propietari del Castell de Sant Mori, des de fa anys convertit en allotjament rural, i que l’any 2007 va presentar una demanda al·legant que el so de les campanes no deixava dormir els seus clients. 
    
Castell de Sant Mori, des del campanar
Aquest és el final de la creuada “anti-campanades” iniciada l’any 2000 pel Sr. Mariano Sanz, propietari i gerent de l’allotjament rural en qüestió (i, ver per on, gendre dels marquesos de Sant Mori, que van ser els que van regalar les campanes de la “discòrdia”). Com que les seves queixes a l’Ajuntament no van donar el resultat que volia, l’any 2007 va presentar una demanda davant els jutjats de Girona, que no li van donar la raó. Ara, el TSJC ha fallat a favor seu en considerar que el repic de les campanes supera els decibels permesos, i també ha anul·lat l’ordenança municipal que volia protegir les campanes, al·legant que va ser aprovada després de la denúncia de l’empresari.
 
L’equip de govern de l’Ajuntament de Sant Mori està convençut de què, si és fes una consulta a la població, els santmorins i santmorines votarien a favor de mantenir sense restriccions nocturnes el repicar de campanes que els hi ha marcat les hores (totes) durant tants anys. El que queda ben clar és que, un cop més, l’interès privant s’ha endut, com aquell qui diu, el gat a l’aigua. De la mateixa manera que se l’han endut els que han aconseguit que, des de l’any 2009, un ramader de Llanars (Ripollès) hagi de precintar les esquelles de les seves eugues perquè a uns veïns de la finca “els hi molesta el soroll”, i que un ramader de Das (Cerdanya), es vegi obligat a allunyar el femer de la seva explotació de vacum perquè els veïns diuen que “fa pudor” (i doncs, què es pensaven, quan es van fer la caseta i l’hortet al costat d’una granja de vaques).

 La “ruralofobia” ha arribat a extrems tan surrealistes com la queixa presentada davant el Síndic de Greuges pel propietari d’una segona residència de Vilademuls (Pla de l’Estany). La causa? L’enutja, i de quina manera, l’irritant costum dels pollastres de posar-se puntualment a cantar a la que clareja, i a vegades fins i tot en altres moments del dia. 

Si no ens espavilem, hostes vindran, i de “casa” ens trauran, és a dir, del nostre paisatge, dels nostres costums, del nostre espai agrari, de tot allò que des de sempre ha format part de la nostra vida quotidiana, que ens agrada tal com és i que, per tant, no volem canviar. A qui no li agradin les campanades que ens marquen les hores, o els pollastres que ens fan de despertador, doncs que es construeixi la segona residència a Marina d’Or, per exemple. I no estaria malament començar-nos a plantejar les consultes com una eina eficaç per parar els peus a tots aquells que es pensen (i que, per desgràcia, de moment se’n van sortint) que el país ha de ser com a “ells” els hi convé quan van “al camp” a relaxar-se de l’atrafegada i estressant vida a ciutat.

dimarts, 19 de juliol del 2011

Plats d’estiu

Quan arriba l’estiu, el que ve més de gust són plats lleugers, sense complicacions, mengívols. És el temps de les amanides, de les mongetes i els cigrons bullits freds barrejats amb ceba i tomàquet trinxats ben petits amanits amb oli i vinagre, i de la fruita, que en aquest temps és la reina de la taula.Us proposo tres receptes fàcils de preparar, molt saboroses i, sobre tot, lleugeres. Un primer, un segon i un plat únic. Per a quatre persones.
 

Braç de gitano d’estiu

Es bull 1 kg ½ de patates a trossos. Un cop cuites i fredes, es xafen amb el passapurés i s’hi afegeixen un parell o tres de cullerades del suc de cocció i una mica de mantega perquè el puré sigui més amorós (sobre tot ha de quedar molt espès). Es mulla i s’escorre bé un drap de cotó. A sobre s’estén el puré de patata de manera que quedi quadrat i amb un dit de gruix. Com si fos un canaló. En un extrem (per on començarem a cargolar) es posa una farsa feta amb un parell de llaunes de tonyina ben escorregut de l’oli i picat fi, dos ous durs picats ben menuts, una llauneta d’olives farcides picades ben menudes i tres o quatre pebrots vermells en conserva fets a tires primes. Es lliga amb salsa maonesa. Un cop posada la farsa, amb l’ajut del drap es va donant la volta com si fos un canaló i es posa en una plata que sigui plana. Es guarneix amb abundant maonesa, olives i tiretes de pebrot vermell en conserva.
 
Llaminera rostida freda
Es rosteix la llaminera (és el filet del porc) salpebrada en una cassola amb un bon oli d’oliva verge. Primer a foc fort, perquè s’enrosseixi per tots els costats i quedi torrada per fora i amb el suc de la carn a dins. Un cop enrossida, unes quantes voltes més a foc suau i llestos. Ha de quedar rosadeta per dins. Millor tallar-ho més aviat prim.
Es serveix amb patates noves bullides amb pell i una mica de sal. Un cop fredes, es pelen, es tallen a rodelles d’un dit de gruix i s’amaneixen amb sal i pebre i un rajolinet d’oli (es pot fer servir l’oli del rostit)
A part de l’oli del rostit, és molt adient servir una vinagreta feta amb un polsim de sal, una bona culleradeta de mostassa a l’antiga  i una proporció de tres cullerades d’un bon oli d’oliva verge per una de vinagre (o menys, depèn de si us agrada molt o poc el vinagre). Ho aneu tastant. Es bat amb una forquilla i abans de servir es refreda al frigorífic.

 Tonyina fresca amb escalivada
Feu una bona escalivada amb un parell o tres pebrots vermells i un parell o tres albergínies (si en trobeu, de les llargues i primes, no de les gruixudes). S’amaneix amb oli i sal i es reserva. El darrer que s’ha de fer és coure la tonyina. Que la peixatera us en talli dos trossos molsuts, d’uns tres dits de gruix. Que sigui ben vermella. Feu dos  trossos de cada tall, ho saleu i ho coeu a la brasa. Poquet, que si no la tonyina queda eixuta. Més val que sigui una mica cruenca per dins. Ho serviu amb l’escalivada. És tan bo fred com calent.

Bon profit!

dimarts, 21 de juny del 2011

A l’estiu, coses fresquetes


Ja tenim aquí l'estiu! i el que ve de gust és menjar coses fresques i lleugeres. 

Les patates noves, bullides amb pell, un cop fredes i pelades són un gran recurs. Un cop cuites (podeu afegir una mica de sal a l’aigua i sabreu que estan al punt quan claveu un escuradents a la part més gruixuda i entri fàcilment) es poden preparar de moltes maneres.

Tallades a rodanxes d’un dit amb una mica de sal, pebre i un bon oli d’oliva extra verge, o amb una bona maonesa amb all (feu-la amb el morter i fareu molt feliços als comensals); també tallades a rodanxes, se’n posen unes quantes a cada plat (en funció de la gana) i a sobre pebrot i ceba escalivats i unes quantes olives negres, tot plegat amanit com en el cas anterior: sal, pebre i un bon oli d'oliva.

Tallades a daus mitjanets, podeu fer una amanida amb els daus de patates, tonyina esmicolada, olives farcides tallades a rodanxetes, ou dur tallat a trossos i unes quantes anxoves, també tallades a trossets. A l’hora d’amanir-ho amb sal i oli, val la pena afegir-hi una micona d’oli de la tonyina, que hi donarà un gran sabor. Cal remenar-ho amb compte perquè les patates no es desfacin. Una estona al frigorífic abans de servir-la hi anirà molt bé.

Una altra possibilitat fàcil i boníssima: rodanxes de patata bullida i a sobre rodanxes finetes de tomàquet pelat ben madur i sense llavors (el tomàquet pera és molt gustós). Hi podeu afegir unes quantes olives negres, trossets d’anxova, o totes dues coses. Si solament hi poseu tomàquet, un cop amanit amb sal i oli hi podeu afegir bocinets de fulles d’alfàbrega fresca. En aquest cas hi combina molt bé un punt de vinagre de mòdena. 

El gaspatxo, el rei de l’estiu

Jo el preparo així. Per a 1l i ¼ aproximadament: 400 gr. de tomàquets pera pelats i sense llavors tallats a trossos, 150 gr. de cebes tendres a trossos, 1 pebrot vermell petit a trossos, 1 cogombre petit pelat i a trossos, ½ l de Vichy Català, tres cullerades de pa ratllat, sal, oli d’oliva extra verge i vinagre de xerès de qualitat.  

Es posen en un estri de cuina fondo els tomàquets, les cebes tendres, el pebrot, el cogombre i el Vichy, i es passa per la batedora fins que quedi ben fi. S’hi afegeix el pa ratllat i es remena amb una cullera. S’amaneix amb sal, un bon raig d‘oli i una mica de vinagre. Anem remenant amb una cullera, tastant i afegint ingredients d’amanir fins que el gaspatxo estigui al nostre gust. Es pot servir així o bé colat amb un colador ben fi. En el primer cas, és un plat de cullera, en el segon, colat, és ideal per servir-lo en un vas. Si el coleu (vol una mica de paciència), ho heu d’esprémer bé amb una mà de morter i recollir i incorporar al gaspatxo la polpa més fina que s’anirà acumulant a sota del colador.

Per acabar, una delicadesa: figues amb pernil. Deliciós. I recordeu que estem en el temps de les amanides (la imaginació al poder: quantes més coses hi poseu més bones seran), les escalivades i la fruita. Mmmmmm, que boooooooo...