Hostes vingueren, que de casa ens tragueren

Campanar i Castell de Sant Mori, al costat,
ara allotjament rural

Llegeixo a l’Avui, més amb emprenyament que amb sorpresa –perquè, de fet, ja fa temps que dura la broma–, que, en acompliment de la sentència inapel·lable dictada el 16 de juny passat  pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, les campanes de l’església de Sant Mori (Alt Empordà) deixaran de tocar entre les 12 de la nit i les vuit del matí. Per què? Doncs perquè el TSJC ha donat la raó al propietari del Castell de Sant Mori, des de fa anys convertit en allotjament rural, i que l’any 2007 va presentar una demanda al·legant que el so de les campanes no deixava dormir els seus clients. 

    

Castell de Sant Mori, des del campanar

Aquest és el final de la creuada “anti-campanades” iniciada l’any 2000 pel Sr. Mariano Sanz, propietari i gerent de l’allotjament rural en qüestió (i, ver per on, gendre dels marquesos de Sant Mori, que van ser els que van regalar les campanes de la “discòrdia”). Com que les seves queixes a l’Ajuntament no van donar el resultat que volia, l’any 2007 va presentar una demanda davant els jutjats de Girona, que no li van donar la raó. Ara, el TSJC ha fallat a favor seu en considerar que el repic de les campanes supera els decibels permesos, i també ha anul·lat l’ordenança municipal que volia protegir les campanes, al·legant que va ser aprovada després de la denúncia de l’empresari.

 

L’equip de govern de l’Ajuntament de Sant Mori està convençut de què, si és fes una consulta a la població, els santmorins i santmorines votarien a favor de mantenir sense restriccions nocturnes el repicar de campanes que els hi ha marcat les hores (totes) durant tants anys. El que queda ben clar és que, un cop més, l’interès privant s’ha endut, com aquell qui diu, el gat a l’aigua. De la mateixa manera que se l’han endut els que han aconseguit que, des de l’any 2009, un ramader de Llanars (Ripollès) hagi de precintar les esquelles de les seves eugues perquè a uns veïns de la finca “els hi molesta el soroll”, i que un ramader de Das (Cerdanya), es vegi obligat a allunyar el femer de la seva explotació de vacum perquè els veïns diuen que “fa pudor” (i doncs, què es pensaven, quan es van fer la caseta i l’hortet al costat d’una granja de vaques).

 La “ruralofobia” ha arribat a extrems tan surrealistes com la queixa presentada davant el Síndic de Greuges pel propietari d’una segona residència de Vilademuls (Pla de l’Estany). La causa? L’enutja, i de quina manera, l’irritant costum dels pollastres de posar-se puntualment a cantar a la que clareja, i a vegades fins i tot en altres moments del dia. 

Si no ens espavilem, hostes vindran, i de “casa” ens trauran, és a dir, del nostre paisatge, dels nostres costums, del nostre espai agrari, de tot allò que des de sempre ha format part de la nostra vida quotidiana, que ens agrada tal com és i que, per tant, no volem canviar. A qui no li agradin les campanades que ens marquen les hores, o els pollastres que ens fan de despertador, doncs que es construeixi la segona residència a Marina d’Or, per exemple. I no estaria malament començar-nos a plantejar les consultes com una eina eficaç per parar els peus a tots aquells que es pensen (i que, per desgràcia, de moment se’n van sortint) que el país ha de ser com a “ells” els hi convé quan van “al camp” a relaxar-se de l’atrafegada i estressant vida a ciutat.