Les tombes flamejants
Fou una pàtria. Va morir tan bella
que mai ningú no la gosà enterrar;
damunt de cada tomba un raig d’estrelles,
sota de cada estrella, un català.
Tan a la vora de la mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor.
Un dia es féu una claror d’albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella, el cant dels cants:
–Foc nou baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra,
o Pàtria de les tombes flamejants!
que mai ningú no la gosà enterrar;
damunt de cada tomba un raig d’estrelles,
sota de cada estrella, un català.
Tan a la vora de la mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor.
Un dia es féu una claror d’albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella, el cant dels cants:
–Foc nou baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra,
o Pàtria de les tombes flamejants!
Ventura Gassol
Que siguin paraules profètiques! Bona diada! Visca Catalunya Lliure!
ResponElimina